Grandes palabras
“automatismo psíquico puro, por el que se tiende a expresar, verbalmente o por escrito, la actividad real del pensamiento. Dictado del pensamiento, en ausencia de todo control ejercido por la razón, y al margen de toda preocupación estética y moral”.
“Todo induce a creer que hay un punto del espíritu desde el cual la vida y la muerte, lo real y lo imaginario, el pasado y el futuro, lo comunicable y lo incomunicable, lo alto y lo bajo, dejan de ser percibidos como contradicciones; no debe buscarse en la actividad surrealista otro móvil que la esperanza de hallar este punto”.
Escritos o manifiesto surrealista
“Només en el cim del buit un pot arribar a si mateix, és a dir, també als altres, al ser en general”.
“I només després d’haver conegut el món, d’haver après a donar-me als altres, d’haverme adonat en les tavernes, i no sense goig, que el que jo creia que només em passava a mí passava en realitat també als altres, només llavors vaig començar a agafar coratge i a no sentir-me tan sol”.
“La taverna no ha estat mai per a mi una oficina o un confessionari, mai no hi he anat a preguntar-hi res, m’he limitat a escoltar plàcidament, simplement seia i escoltava i esperava...”.
Bohumil Hrabal
“Al final lo que importa es no tener miedo: fijar los ojos frente al precipicio y caer verticalmente al vicio”.
“Correr para olvidar”.
Diario El País, no recuerdo que fechas
“Todo induce a creer que hay un punto del espíritu desde el cual la vida y la muerte, lo real y lo imaginario, el pasado y el futuro, lo comunicable y lo incomunicable, lo alto y lo bajo, dejan de ser percibidos como contradicciones; no debe buscarse en la actividad surrealista otro móvil que la esperanza de hallar este punto”.
Escritos o manifiesto surrealista
“Només en el cim del buit un pot arribar a si mateix, és a dir, també als altres, al ser en general”.
“I només després d’haver conegut el món, d’haver après a donar-me als altres, d’haverme adonat en les tavernes, i no sense goig, que el que jo creia que només em passava a mí passava en realitat també als altres, només llavors vaig començar a agafar coratge i a no sentir-me tan sol”.
“La taverna no ha estat mai per a mi una oficina o un confessionari, mai no hi he anat a preguntar-hi res, m’he limitat a escoltar plàcidament, simplement seia i escoltava i esperava...”.
Bohumil Hrabal
“Al final lo que importa es no tener miedo: fijar los ojos frente al precipicio y caer verticalmente al vicio”.
“Correr para olvidar”.
Diario El País, no recuerdo que fechas
0 comentarios:
Publicar un comentario
Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]
<< Inicio